Espai de ioga

A la Rambla de Girona

Biografia de B.K.S. Iyengar

B.K.S. Iyengar és, segons la revista Times, una de les 100 personalitats més influents del segle XX. La publicació del seu llibre Light on Yoga el 1966, juntament amb els seus viatges a Occident, el varen fer uns dels primers divulgadors mundials del ioga. Les seves innovacions tècniquesi pedagògiques, així com la rigurositat en la pràctica de les àssanes i pranayama han determinat el camí del ioga com el coneixem avui en dia.

Però B.K.S. Iyengar ha estat un lluitador tenaç durant tota la seva vida: inicialment, va haver de lluitar per la seva pròpia supervivència; després, pel reconeixement del ioga com a ciència del cos i de l'ànima, i per la seva divulgació arreu del món. A continuació fem una breu ressenya de la seva vida, perquè conèixer-la ens pot ajudar a superar també nosaltres les nostres limitacions.

 

Orígens

B.K.S. Iyengar va nèixer el 14 de Desembre de 1918,a Bellur, la Índia, en el si d'una comunitat de Brahmans seguidors de Vishnu i del Vedanta (En concret, eren seguidors del Visisthadvaita que proposa l'existència d'una realitat última arrel de totes les coses). Nasqué en el moment més àgil de la pandèmia de grip que s'emportà 70 milions de persones a tot el món, 16 milions de les quals foren a l'Índia. La seva mare, Sheshamma, la va contraure també i tant ella com el nadó van quedar molt afeblits, fins al punt que els metges no li donaren cap esperança de supervivència. En la seva infantesa va tenir un físic dèbil, i emmalaltí de malària, tifus i tuberculosi: "tenia un aspecte malaltís, amb braços i cames flacs, un ventre protuberant i un cap pesat". Això li va dificultar molt l'aprenentatge a l'escola, i les seves notes eren molt mediocres. La situació familiar empitjorà encara més quan, als nou anys, el seu pare, Sri Krishnamachar Iyengar, morí.

El moment decisiu de la seva vida va ser quan, el Març del 1934, el seu cunyat, Shri T. Krishnamacharya (un erudit mestre de ioga en aquell temps) li va demanar que fes companyia a la seva esposa (i germana de B.K.S. Iyengar) a Mysore mentres ell era fora. A la seva tornada, li va proposar que si quedés, i li va ensenyar unes quantes àssanes per millorar la seva salut. Però com que havia estat tant malalt, la seva condició física era molt pobre: en prou feines s'arribava als genolls si es doblegava endavant tot estant dempeus. Durant dos anys va lluitar per millorar-ho fins que lentament la seva salut millorà.

L'estudiant de ioga

L'ensenyament de Krishnamacharya era molt diferent dels mètodes actuals: dur, irascible, exigent en l'alumne i breu en les explicacions. A més, l'obligava a feines desproporcionades, com ara pouar l'aigua per tots els membres de l'ashram. La devoció cap al mestre li impedia, però, rebel·lar-s'hi.

La comunitat on vivia, la Yogashala, era finançada pel Maharajah de Mysore; a canvi, sovint havien de fer exhibicions de les postures davant de dignataris convidats seus. Un dies abans d'una d'aquestes ocasions l'estudiant més avançat aleshores va marxar per sempre, i Krishnamacharya es va veure forçat a fer-lo servir de model. La sessió va anar molt bé, i així Guruji es va començar a guanyar el seu respecte. Malgrat la diligència amb què treballava, Krishnamacharya sempre exigia molt més; en una ocasió va forçar-lo a mostrar Hanumanasana sense haver-la practicat mai. Fer-ho va causar-li lesions musculars que van tardar mesos a curar.

Els primers anys de professor

El 1937 un club esportiu de Pune va demanar a Krishnamacharya un professor de ioga. Com que cap dels altres alumnes de la Yogashala no sabia anglès, Krishnamacharya hi va enviar Guruji, en principi per 6 mesos. Les classes, per a dones, en un club prestigiós, en un idioma que dominava poc i després de només 2 anys de pràctica, foren un repte per Guruji. Per això incrementà encara les hores de pràctica (fins a 10 hores diàries); d'una banda, per guanyar salut i experiència, per l'altra, per l'orgull de ser independent ja als 18 anys.

No va ser però un aprenentatge fàcil; lluny del seu mestre, Guruji es va veure forçat a repensar i a experimentar cada una de les àssanes, cada tècnica del ioga. El seu cos era el conillet d'índies que patia i aprenia de cada un dels errors que la pràctica contínua d'exploració portava. Sovint, les dificultats financeres feien que no pogués menjar prou durant dies.

Guruji ha escrit que malgrat la intensitat de la seva pràctica, durant anys el seu interès primordial va ser purament el de guanyar-se la vida d'una manera digna. No va ser fins al 1946, als 28 anys, que va sentir plenament la integració en el ioga.

 

Pels nostres alumnes...

La vostra manera d'ensenyar i compartir i la vostra passió pel ioga m'encomana les ganes de fer-ho jo també i m'ensenya a intentar investigar jo mateixa, malgrat no sigui gens fàcil!