Espai de ioga

A la Rambla de Girona

Les relacions profundes com a gresol espiritual

Les relacions íntimes com a gresol espiritual

John Welwood

Tot i que la major part de la gent desitja relacions sanes i satisfactòries en la seva vida, la veritat és que tothom ho passa malament en les relacions de parella. El poeta Rilke va comprendre quin repte poden arribar a ser quan va escriure la seva famosa frase "Que una persona estimi una altra, és la més difícil de totes les nostres feines". Rilke no està suggerint que sigui dur estimar o obtenir una correspondència amorosa. Diu, més aviat, que és dur de mantenir l'amor per algú amb qui vivim, dia rera dia, any rera any. Després de nombroses errades i dificultats, molts ja han deixat de creure en relacions profundes, i consideren que el terreny de les relacions està tant farcit d'il·lusions romàntiques i perills emocionals que no val la pena d'explorar-lo.

Tot i que les relacions modernes presenten un repte particular, la seva mateixa dificultat també dóna un marc especial pel creixement personal i espiritual. Desenvolupar relacions personals més conscients demana de ser versat en com interactuen tres diferents dimensions de l'existència humana: l'ego, la persona, i l'ésser. Qualsevol relació personal estreta involucra aquests tres nivells d'interacció que els dos companys van travessant: d'ego a ego, de persona a persona, i d'ésser a ésser. Si en un moment donat dues persones poden estar connectant de persona a persona en pura obertura, en el següent instant els seus dos egos poden caure en un combat a mort. Quan els nostres companys ens tracten bé, ens obrim "Ah, ets els millor". Però quan diuen o fan alguna cosa amenaçadora, es torna "Com dimonis em vaig liar amb tu?". Com que pot ser terriblement confús o devastador quan l'amor de la nostra vida es converteix de cop en el nostre enemic més mortal, és important guanyar una punt de vista més ampli que ens permeti d'entendre què està passant.

La relació com a alquímia

Quan ens enamorem, això normalment passa en un temps especial amb un resplandor propi i màgic. Entreveure la bellesa d'una altra persona i sentir com el nostre cor s'obre en resposta dóna un gust d'amor absolut, una barreja pura de obertura i calidesa. Aquesta connexió d'ésser a ésser descobreix or pur al cor de la nostra natura - qualitats com ara bellesa, plaer, sobrecolliment, passió profunda, i amabilitat, generositat, tendresa i joia. Malgrat això, obrir-se a un altre també porta a la superfície tota mena de patrons condicionats i d'obstacles que tendeixen al tancament: les nostres ferides més profundes, les nostres avarícies i desesperacions, les nostres pitjors pors, els nostres recels, els nostres automatismes emocionals més crus. En desenvolupar-se aquesta relació, ens trobem que ja no tenim accés complet a l'or de la nostra natura, perquè roman enterrat en el ferro dels nostres patrons condicionats. I així contínuament caiem de la gràcia.

És important de reconèixer que tota aquesta ferida emocional i psicològica que portem des del passat té una naturalesa relacional: té a veure amb no sentir-nos plenament estimats. Va succeir en les nostres relacions inicials - amb els nostres tutors - quan el nostre cervell i cos eren completament tous i impressionables. Com a resultat, els patrons relacionals de l'ego han desenvolupat extensament com a protecció mecanismes per aïllar-nos de l'obertura vulnerable que l'amor porta implícit. En les relacions, l'ego actua com un mecanisme de supervivència per aconseguir el que necessitàvem quan lluitàvem amb l'amenaça de de ser ferit, manipulat, controlat, refusat, o abandonat, com ho vam ser com a nens. Això és normal i completament comprensible. Però si és la veu principal d'una relació, ens mantindrà tancats en complexes estratègies de defensa i control que soscaven la possibilitat d'una connexió més profunda.

Per tant per guanyar un accés major a l'or de la nostra natura en la relació, és necessària una certa alquímia: el refinament dels nostres patrons defensius condicionats. La bona notícia és que aquesta alquímia generada entre dues persones també profunditza una alquímia major dins seu. Aquí, l'oportunitat és de guanyar i integrar els pols bessons de l'existència humana: el cel, el vast espai de la perfecció, d'obertura incondicional, i la terra, la nostra forma humana limitada, moldejada per causes i condicions mundanes. Quan l'ego defensiu/controlador es fon en l'escalfor de la influència de l'amor, comença a emergir l'evolució d'un bonic desenvolupament: la persona genuïna, que encarna la qualitat de la mateixa presència humana relacional, que és transparent a l'ésser de cor obert, just en el centre dels densos confins del condicionament humà.

La relació com a ossari

Per tal de clarificar el funcionament d'aquesta alquímia, ens serà útil una metàfora més crua, una que ve de les tradicions tàntriques: la relació com a ossari. En la societat asiàtica tradicional, l'ossari era on la gent hi portava els morts, per ser devorats per voltors i xacals. Des de la perspectiva tàntrica d'un iogui, aquest és un lloc ideal per a la practica, perquè està just en els encreuaments de la vida, on el naixement i la mort, la por i la valentia, impermanència i despertar es despleguen un al costat de l'altre. Algunes coses es moren i decauen, d'altres s'alimenten i estan essent alimentades, mentre d'altres neixen de la decadència. L'ossari és un lloc ideal per practicar, perquè es troba just en els encreuaments de la vida, on un no pot evitar de cap manera de sentir la cruesa de l'existència humana.

Rinpoche Chogyam Trungpa va descriure l'ossari com "el gran cementiri, on les complexitats de samsara i de nirvana jeuen enterrades". Samsara és la ment condicionada que ennuvola la nostra naturalesa, mentre que nirvana és la visió directa d'aquesta naturalesa. Tal com Trungpa va descriure aquests creuaments maleïts en un dels seus primers seminaris: "És un lloc per neixer i morir, igualadament, al mateix temps, és simplement la nostra naturalesa crua i dura, el terra on constantment vomitem i caiem, constantment l'espifiem. Estem constantment morint, i constantment donem a llum. Estem menjant en l'ossari, hi dormim, hi seiem, hi tenim malsomnis... malgrat tot, no prova d'amagar la veritat de la seva realitat. Hi ha cossos tirats per tot arreu, amb braços, mans i intestins fets una piltrafa, i amb cabells volant per tot arreu, xacals i voltors fent-hi festa, cada un enginyant-se-les per aconseguir la millor peça de carn".

Molts de nosaltres tenim una noció de dibuixos animats de la joia d'una relació: que hauria de proveir un estat estable de seguretat o consol que ens salvarà d'haver d'enfrontar-nos a les part de la vida difícils, dures, doloroses. Ens imaginem que trobant o casant-nos amb la persona correcta ens estalviarà d'haver de tractar amb coses com solitud, decepció, desesper, terror, o desintegració. Però qualsevol que hagi viscut ajuntat durant prou temps probablement té prou coneixement de la qualitat d'ossari de la relació - cadàvers per tot arreu, i xacals i voltors fent voltes buscant el millor tros de carn. Trungpa suggereix que si podem treballar amb la "situació crua i dura" d'aquest ossari, "aleshores algun guspira, simpatia o compassió, alguna rendició o obertura pot començar-se a donar. El caos que es crea en la nostra neurosi és l'únic terreny familiar on es pot construir el mandala del despertar." Aquesta última sentència és poderosa, perquè suggereix que el despertar succeeix només quan ens enfrontem al caos dels nostres patrons neuròtics. Però això és justament l'última cosa amb què volem tractar en les nostres relacions.

Trungpa suggereix que la nostra neurosi està construïda en el fet que "grans àrees de la nostra vida han estat dedicades a intentar evitar el descobriment de la nostra pròpia experiència. Ara [en l'ossari, en les nostres relacions] tenim l'oportunitat d'explorar aquesta gran àrea que existeix en el nostre ésser, que hem estat provant d'evitar. Aquest sembla ser el primer missatge, que pot ser molt adust, però també molt apassionant. No estem provant de fugir de l'ossari, ni volem construir-hi un hotel Hilton al mig. La construcció del mandala del despertar de fet succeeix en l'ossari mateix. El que passa en l'ossari és una exploració personal constant, i més enllà d'això, donar, obrir, estendre-se completament a la situació que està disponible. Estàs en una exposició fantàstica, i el sentiment que pots donar llum a un altre món. Això també descriu el potencial espiritual d'una relació íntima amb un altre ésser humà.

Una altra cita amb una sensació similar ve de Swami Rudrananda (conegut com a Rudi, un professor alemany que fou estudiant del sant indi Swami Nityananda [i fundador de Kundalini Yoga]), que descriu més com treballar amb les neurosi d'aquesta manera:

"No busqueu la perfecció en mi. Vull reconèixer la meva pròpia imperfecció, vull comprendre que això és part del meu creixement inacabable. És completament inútil en aquest estat de la teva vida, amb tot la merda apilada al teu voltant, de passejar tranquil·lament i provar de fer bromes sobre la teva perfecció. És a partir del material en cru que trenques [aquí està parlant també de l'ossari] que creixes i absorbeixes energia. Treballes des de dins cap a fora, esparracant, destruint, i sentint la buidor. Aquesta buidor permet Déu entrar. Però aquest quelcom - ego i prejudicis i limitacions- és el vostre material base. Si el processeu i el refineu tot, us podreu obrir conscientment.

Altrament, pot ser que mai us creueu amb res que us representi a vosaltres mateixos... L'única cosa que pot crear una unitat dins vostre és l'habilitat de veure més de vosaltres mateixos mentre treballeu diàriament per obrir-vos més profundament, i dir, d'acord, "tinc mal caràcter", o, "d'acord, sóc agressiu", o "perfecte, m'encanta guanyar diners", o "no tinc sentiments per ningú més". Un cop reconeixeu que sou tot això, finalment sereu capaços de respirar i de permetre que aquestes coses s'obrin."

Rudi suggereix que hem de reconèixer i abraçar les nostres imperfeccions com a camí espiritual; per tant, grans aspiracions espirituals estan fora de lloc. En paraules seves, "un home que creeu que té una vida espiritual de fet és un idiota". El mateix és cert per relacions: aneu en compte de pensar que teniu una "relació espiritual". Tot i que la connexió de l'amor permet donar un cop d'ull a l'or que hi ha dins, contínuament el corrompem en convertir-lo en una confort, un encanteri màgic per fer-nos sentir bé. Totes les desil·lusions de l'amor romàntic en segueixen. Enfocar una relació com un arranjament espiritual de fet destrueix la possibilitat de trobar una joia més profunda, una verdadera i honesta connexió amb l'altre.

Més aviat o més tard la relació inevitablement ens posa de genolls, i ens força a confrontar la crua i escabrosa confusió de la nostra vida mental i emocional. George Orwell assenyala a aquesta devastadora qualitat de l'amor humà en una frase que recorda el gust de l'ossari: "L'essència de l'ésser humà és que un no cerca la perfecció, i que està preparat, al final, per ser derrotat, i trencat per la vida, que és el preu inevitable de lligar el teu amor a un altre individu humà."

Aquest és doncs el significat de l'ossari: hem d'estar preparats per ser descosits, desmantellats, perquè s'esbotzinin les velles estructures de l'ego abans que puguem començar a incorporar a espurnes de la perfecció essencial en el nucli de la nostra naturalesa. Per tal d'evolucionar espiritualment, hem de deixar que surtin a la superfícies aquestes part de nosaltres no treballades, ocultes, caòtiques. No és que l'ego, estratègic i controlador, sigui res de dolent o un innecessari error. Més aviat, és la mòlta que fa possible la transformació alquímica.

No és una visió pessimista, perquè cal que hi hagi ruptura abans que es pugui avançar de manera significativa - cap a noves maneres de viure, no tan carregades per condicionaments passats. L'ossari, aleshores, és una metàfora per aquesta ruptura/avançament que és una part essencial del creixement humà i evolució. Un dels regals d'una connexió profunda i íntima és que de manera natural posa tot això en marxa. Però ningú vol ser desmantellat. Per això hi ha dues maneres amb què la gent prova d'avortar aquest procés: escapant-se o amb el curt-circuit espiritual.

El problema d'escapar-se quan una relació es torna difícil és que també es fuig de nosaltres mateixos i els nostres trencaments potencials. Fugir dels llocs crus i ferits en nosaltres mateixos perquè no ens veiem capaços d'afrontar-nos-hi és una manera de rebutjar-se i abandonar-se que converteix el nostre cos sensible en una casa abandona i maleïda. Com més fugim dels nostres indrets ombrívols, més s'enverinen en la foscor, i més maleïda es torna la casa. I com és maleïda es torna, més ens terroritza. Això és un cercle viciós que ens manté lluny i temerosos de nosaltres mateixos.

Un dels llocs que més por ens fan en una relació és un sentiment profund de desamor, on no sabem que ens estimen de veritat tan sols per ser qui som, on ens sentim imperfectes i no sabem el nostre valor. Aquesta és la ferida crua del cor, on ens hem desconnectat de la nostra naturalesa, la nostra perfecció interna. Naturalment, farem tot el que puguem per evitar aquest lloc, ocultar-lo, o neutralitzar-lo, perquè no haguem d'experimentar mai més aquest dolor.

Una segona manera de fugir dels reptes d'una relació és amb un bypass espiritual - fer servir les idees o pràctiques per evitar, o per trascendir prematurament, les necessitats humanes relatives, els sentiments, les qüestions personals, i la feina de créixer. Per exemple, un cert segment de l'espiritualitat contemporània ha quedat infectat per una marca fàcil del pensament advaita - un trascendentalisme unilateral que fa servir termes i idees no duals per saltar-se el treball difícil de la transformació alquímica.

El discurs advaita pot ser molt enganyós, perquè fa servir la veritat absoluta per desacreditar la veritat relativa, la buidor per devaluar la forma, la unicitat per denigrar la individualitat. Les següents cites de dos mestres contemporanis il·lustren aquesta tendència: "sàpigues que el que sembla amor per un altre és realment amor per un mateix, perquè l'altre no existeix... la 'altresa' de l'altre no és més que una il·lusió que pertany al realme purament humà, el reialme de la forma". Fixeu-vos en la devaluació de la forma i de l'àmbit humà que implica aquesta quota. En suggerir que només l'amor absolut o la unió d'ésser a ésser és real, aquest professors igualen l'element de persona a persona necessari per un vincle d'amor de transformació  a un mer ego o il·lusió.

Però la intimitat personal és un llampec que il·lumina la divisió entre un i l'altre. Depèn d'individus forts que es faci un contacte càlid, personal, que il·lumini i enriqueixi cadascú amb qualitats i energies complementàries. És la trobada entre el Jo i el Tu, que Martin Buber va entendre no com una unió espiritual impersonal, sinó com una comunió personal arrelada en una profunda apreciació de l'alteritat de l'altre.

Una connexió íntima i profunda porta inevitablement a la superfície les nostres ferides d'amor del passat. És per això que molts practicants espirituals proven de romandre per sobre la brega i converteixen les seves relacions en impersonals- per no enfrontar-se ni ocupar-se de les seves ferides emocionals sense guarir. Però això manté la ferida inconscient, i fa que emergi com un misteriós comportament compulsiu, o que assequi la passió i l'humor. La connexió íntima personal no pot evolucionar a menys que les velles ferides d'amor que el bloquegen siguin enfrontades, reconegudes, i alliberades.

Per més maravellosos que puguin ser els moments d'unió d'ésser a ésser, el joc d'alquímia d'unir el cel i la terra en una relació involucra una dansa més subtil i bonica: no perdre el nostre ser dos en la unicitat, ni perdre la unicitat en el ser dos. La intimitat personal evoluciona a partir del terreny de dansa de les dualitats: personal i transpersonal, conegut i inconegut, mort i naixament, obertura i limitació kàrmica, claretat i caos, topades infernals i benediccions divines. Les topades i interrelacions d'aquestes polaritats, amb totes les seves sacsejades i sorpreses, proveeix un ferment que permet les transformacions profundes, en forçar-nos a seguir-nos despertant, a abandonar pre-concepcions, a expandir el sentit de qui som, i en aprendre a treballar amb tots els diferents elements de la nostra humanitat.

Quan estem enmig d'aquest ferment, pot semblar una forma de conjura demoníaca. Finalment hem trobat a algú que realment estimem i llavors és quan el més difícil comença a emergir: por, desconfiança, desamor, desilusió, resentiment, culpa, confusió. Però és aquesta una forma de la gràcia de l'amor - que porta les nostres ferides i defenses cap a la llum. Perquè l'amor només pot sanar el que presenta per ser sanat. Si la nostra ferida queda oculta, no pot ser curada. El millor de nosaltres no pot sortir si no ho fa també el pitjor.

Per tant, en comptes de construir un hotel de luxe sobre l'ossari, hem d'estar disposats a baixar i enfangar-nos amb el desordre dels fonaments. Hem de considerar el cor ferit com un lloc de pràctica espiritual. Aquest tipus de pràctica implicar involucrar-nos amb les nostres pors de relació i les nostres vulnerabilitats d'una manera deliberada i conscient, com els antics ioguis que s'enfrontaven als follets i dimonis en els ossaris.

L'única manera d'alliberar-nos dels nostres patrons de condicionament és experimentar-los conscientment, d'una manera plena. Ho podem anomenar "maduració del karma", el que el professor indi Swami Prajnanpad va descriure com a bhoga, "experiència deliberada, concient". Va dir "només pots dissoldre el karma gràcies al bhoga del karma". Ens alliberem d'ón estem enfangats només amb el contacte i experiència directa. Tenir el bhoga del karma et permet de digerir els elements no resolts, no digerits de les teves experiències emocionals del passat que encara t'estan afectant: com vas ser ferit o sobrepassat, com te'n vas defensar colapsant-te, com vas construir parets per mantenir la gent a fora.

Un altre terme per lligar-te directament al karma pot ser el de "patiment conscient", que implica dir "sí" al teu dolor, obrint-te, tal com és. Aquest 'sí' no vol dir "m'agrada, estic content de patir". Només vol dir, "Sí, això és el que està passant". El que sigui que passi, estàs disposat a trobar-ho i a experimentar-ho directament. Per exemple, si tens un caràcter temperamental, en tindràs una experiència plena. Llavors veuràs com t'afecta i què en resulta.

Bhoga vol dir aprendre a muntar les onades de les nostres emocions, més que deixar-nos-hi submergir. Això demana conciència plena d'on som en el cicle d'experiència emocional. Un surfista experimentat sap on està exactament en una onada, mentre que un que no acaba per enfonsar-se. Per la seva pròpia naturalesa, les onades s'eleven un cinquanta per cent del temps, i cauen un altre cinquanta per cent. En comptes de lluitar contra els cicles de baixada de la nostra vida emocional, necessitem aprendre a mantenir el nostre lloc sobre la taula de surf, i experimentar plena i conscientment la baixada. Especialment en una cultura que és adicte a la 'pujada', necessitem especialment les nostres ganes quan apareixen aquests cicles de baixada - d'estar disposat a caure, a retirar-se, a aturar-se, a ser pacient, a llençar-s'hi. Perquè és sovint al fons del cicle de baixada, quan tot sembla completament buit i miserable, que finalment rebem una llampegada de visió que ens permet de veure els contorns amagats d'alguna fixació de l'ego en la qual hem estat tota la nostra vida encallats. Tenir una experiència completa i conscient dels cicles de baixada mentre estan succeïnt, en comptes de lluitar-hi o trascendir-los, ens deixa disponibles per aquests moments d'il·luminació.

Tot i que les cimes d'amor absolut són les més boniques, només els sants hi poden passar tota la vida. L'amor relatiu humà no és una experiència cima, ni un estat estable. Flaqueja, canvia de forma i d'intensitat, s'intensifica i s'estavella. "Aquesta és l'exaltada melancolia del nostre destí", escriu Buber, tot descrivint com els moments de comunió Jo/Tu no poden durar gaire. Però malgrat que les nostres relacions participen plenament en la llei de la impermanència, la bona notícia és que ens permet noves sorpreses i revelacions, que ens mantendran creixent per sempre.

La relació com un koan

Relacionar-nos amb l'espectre complet de la nostra experiència en l'ossari de les relacions ens condueix a una auto-acceptació que expansiona la nostra capacitat d'abraçar i acceptar també als altres. Normalment la nostra visió de la parella ve acolorida pel que fan per nosaltres - com ens fan sentir bé, o no - i modelada per la nostra película interna sobre què volem que siguin. Això, naturalment, fa difícil de veure'ls tal com són per ells mateixos.

Més enllà de la película de l'altre hi ha un camp molt més gran d'experiències personals i espirituals - a això Walt Whitman es referia quan deia "jo contenc multituds". Aquestes "multituds" són el que mantenen una relació fresca i interessant. Però només podrem nodrir una relació si podem acceptar com en són de diferents de nosaltres aquells que estimem  - en el seu rerafons, valors, perspectives, qualitats, sensibilitats, preferències, maneres de fer, i finalment en el seu destí. En paraules de Swami Prajnanpad, un rellevant orador d'advaita, "Veure plenament que els altres no són tu és la manera d'adonar-se de la unitat... res està separat, tot és diferent... estimar és adonar-se de la diferència".

Una parella que no es mantingui separada, i que romangui completament diferents entre ells -"ni dos, ni ú", pot semblar un repte impossible en una relació. Bernard Phillips, un dels primers estudiants de psicologia Est/Oest, relaciona aquesta impossibilitat de relació amb un koan Zen - un nus que no pot ser resolt amb una ment conceptual. Després de provar-ho contínuament i errar la solució, els alumnes zen arriben a una solució genuïna només en els moments finals de deixar-ho estar i sucumbir. Segons diu Phillips:
"Cada ésser humà amb qui ens volem relacionar és un koan, és a dir, una impossibilitat. No hi ha cap fòrmula per portar-se bé amb un ésser humà. Cap tècnica aconseguirà acostar-nos. Jo mateix sóc un desastre de portar-me bé amb ningú, i així ho és cada ú de vosaltres; tots els nostres amics són un desastre; els membres de les nostres famílies són un desastre. Com podrem, llavors, conviure-hi? Si esteu cercant una trobada real, us heu d'enfrontar al koan representat per l'altra persona. El koan és una invitació a entrar a la realitat".

Finalment, estimar un altre demana deixar caure les nostres agendes narcissistes, películes, esperances i pors, per tal que tinguem una mirada fresca i veiem "l'altre nu, l'altre sagrat" - tal com ell o ella és. Això implica la rendició o potser la derrota, tal com George Orwell diu d'estar "derrotat i trencat per la vida". El que és derrotat aquí, naturalment, és l'ego i les seves estratègies, i això aclareix el camí perquè emergeixi la persona genuïna, la persona que és capaç d'un contate real, en l'espectre complet. La noblesa d'aquest tipus de derrota la retrata Rilke en les seves quatre línies poderoses, quan descriu el combat de Jacob amb l'Àngel:

La victòria no tempta aquest home
Perquè així és com creix:
En ser derrotat, decisivament,
Per éssers cada cop més grans.

En la relació, són els ésser més grans de la parella, que s'alliberen gradualment de la presó dels patrons condicionats, que porta a la derrota final. Quan això comença a reverberar a través de la seva relació, les velles esperances finalment s'esfumen, les pelicules antigues s'aturen, i finalment es pot obrir pas una acceptació entre ells molt més gran del que creien possible. Quan accepten encarar-se i abraçar el que sigui que hi ha entre ells dos - velles ferides emocionals del passat, patologies personals, dificultats en escoltar i entendre l'altre, diferents valors i sensibilitats - tot en el nom de l'amor i de deixar ser, aleshores s'estan convidant a 'entrar a la realitat'. Llavors els serà possible començar a trobar-se nus, en el camp obert de l'ara, fresc i no fabricat, el camp de l'amor vibrant per sempre amb possibilitats inimaginables.

 

Pels nostres alumnes...

El ioga m'ha fet descobrir parts de mi molt desconegudes.
Valentina, Girona