Espai de ioga

A la Rambla de Girona

El meu blog

Aquí teniu articles que he anat traduint. Molts provenen de Yoga Rahasya, la revista del RIMYI de Pune, i últimament hi vaig afegint coses que trobo per internet.

Meditació en ioga

El terme meditació apareix contínuament en la nostra vida diària, fent referència a un estat mental vagament identificat amb el benestar i amb l'absència de consciència. Però dins el ioga, la meditació té un significat precís que s'emmarca en una filosofia mil·lenària.  

Llegeix més: Meditació en ioga

Intimate Relationship as a Spiritual Crucible (Anglès)

Intimate Relationship as a Spiritual Crucible

John Welwood

While most people would like healthy, satisfying relationships in their lives, the truth is that everyone has a hard time with intimate partnerships. The poet Rilke understood just how challenging they could be when he penned his classic statement, "For one person to love another, this is the most difficult of all our tasks." Rilke isn't suggesting it's hard to love or to have lovingkindness. Rather, he is speaking about how hard it is to keep loving someone we live with, day by day, year after year. After numerous hardships and failures, many people have given up on intimate relationship, regarding the relational terrain as so fraught with romantic illusion and emotional hazards as to be no longer worth the energy.
Although modern relationships are particularly challenging, their very difficulty also presents a special arena for personal and spiritual growth. To develop more conscious relationships requires becoming conversant with how three different dimensions of human existence play out within them: ego, person, and being. Every close relationship involves these three levels of interaction that two partners cycle through- ego to ego, person to person, and being to being. While one moment two people may be connecting being-to-being in pure openness, the next moment their two egos may fall into deadly combat. When our partners treat us nicely, we open-"Ah, you're so great." But when they say or do something threatening, it's "How did I wind up with you?" Since it can be terribly confusing or devastating when the love of our life suddenly turns into our deadliest enemy, it's important to hold a larger vision that allows us to understand what is happening here.

RELATIONSHIP AS ALCHEMY

When we fall in love, this usually ushers in a special period with its own distinctive glow and magic. Glimpsing another person's beauty and feeling our heart opening in response provides a taste of absolute love, a pure blend of openness and warmth. This being-to-being connection reveals pure gold at the heart of our nature - qualities like beauty, delight, awe, deep passion and kindness, generosity, tenderness, and joy.
Yet opening to another also flushes to the surface all kinds of conditioned patterns and obstacles that tend to shut this down: our deepest wounds, our grasping and desperation, our worst fears, our mistrust, our rawest emotional trigger points. As a relationship develops, we find that we don't have full access to the gold of our nature, for it remains embedded in the iron ore of our conditioned patterns. And so we continually fall from grace.
It's important to recognize that all the emotional and psychological wounding we carry with us from the past is relational in nature: It has to do with not feeling fully loved. And it happened in our earliest relationships-with our caretakers- when our brain and body were totally soft and impressionable. As a result, the ego's relational patterns have largely developed as protection schemes to insulate us from the vulnerable openness that love entails. In relationship the ego acts as a survival mechanism for getting needs met while fending off the threat of being hurt, manipulated, controlled, rejected, or abandoned in ways we were as a child. This is normal and totally understandable. Yet if it's the main tenor of a relationship, it keeps us locked into complex strategies of defensiveness and control that undermine the possibility of deeper connection.
Thus to gain greater access to the gold of our nature in relationship, a certain alchemy is required: the refining of our conditioned defensive patterns. The good news is that this alchemy generated between two people also furthers a larger alchemy within them. The opportunity here is to join and integrate the twin poles of human existence: heaven, the vast space of perfect, unconditional openness, and earth, our imperfect, limited human form, shaped by worldly causes and conditions. As the defensive/controlling ego cooks and melts down in the heat of love's influence, a beautiful evolutionary development starts to emerge - the genuine person, who embodies a quality of very human relational presence that is transparent to open-hearted being, right in the midst of the dense confines of worldly conditioning.

RELATIONSHIP AS CHARNEL GROUND

To clarify the workings of this alchemy, a more gritty metaphor is useful, one that comes from the tantric traditions: relationship as charnel ground. In traditional Asian society, the charnel ground was where people would bring dead bodies, to be eaten by vultures and jackals. From the tantric yogi's perspective, this was an ideal place to practice, because it is right at the crossroads of life, where birth and death, fear and fearlessness, impermanence and awakening unfold right next to each other. Some things are dying and decaying, others are feeding and being fed, while others are being born out of the decay. The charnel ground is an ideal place to practice because it is right at the crossroads of life, where one cannot help but feel the rawness of human existence.
Chogyam Trungpa, Rinpoche described the charnel ground as "that great graveyard, in which the complexities of samsara and nirvana lie buried." Samsara is the conditioned mind that clouds our true nature, while nirvana is the direct seeing of this nature. As Trungpa describes this daunting crossroads in one of his early seminars: "It's a place to die and be born, equally, at the same time, it's simply our raw and rugged nature, the ground where we constantly puke and fall down, constantly make a mess. We are constantly dying, we are constantly giving birth. We are eating in the charnel ground, sitting in it, sleeping on it, having nightmares on it... Yet it does not try to hide its truth about reality. There are corpses lying all over the place loose arms, loose hands, loose internal organs, and flowing hairs all over the place, jackals and vultures are roaming about, each one devising its own scheme for getting the best piece of flesh."
Many of us have a cartoon notion of relational bliss: that it should provide a steady state of security or solace that will save us from having to face the gritty, painful, difficult areas of life. We imagine that finding or marrying the right person will spare us from having to deal with such things as loneliness, disappointment, despair, terror, or disintegration.
Yet anyone who has been married for a long time probably has some knowledge of the charnel ground quality of relationship- corpses all over the place, and jackals and vultures roaming about looking for the best piece of flesh. Trungpa suggests that if we can work with the "raw and rugged situation" of the charnel ground, "then some spark or sympathy or compassion, some giving in or opening can begin to take place. The chaos that takes place in your neurosis is the only home ground that you can build the mandala of awakening on." This last sentence is a powerful one, for it suggests that awakening happens only through facing the chaos of our neurotic patterns. Yet this is often the last thing we want to deal with in relationships.
Trungpa suggests that our neurosis is built on the fact that "large areas of our life have been devoted to trying to avoid discovering our own experience. Now [in the charnel ground, in our relationships] we have a chance to explore that large area which exists in our being, which we've been trying to avoid. That seems to be the first message, which may be very grim, but also very exciting. We're not trying to get away from the charnel ground, we don't want to build a Hilton hotel in the middle of it. Building the mandala of awakening actually happens on the charnel ground. What is happening on the charnel ground is constant personal exploration, and beyond that, just giving, opening, extending yourself completely to the situation that's available to you. Being fantastically exposed, and the sense that you could give birth to another world." This also describes the spiritual potential of intimate involvement with another human being.
Another quote with a similar feeling comes from Swami Rudrananda (known as Rudy, a German teacher who was a student of the Indian saint Swami Nityananda), further describing how to work with neurosis in this way:
"Don't look for perfection in me. I want to acknowledge my own imperfection, I want to understand that that is part of the endlessness of my growth. It's absolutely useless at this stage in your life, with all of the shit piled up in your closet, to walk around and try to kid yourself about your perfection. Out of the raw material you break down [here he is also speaking of the charnel ground] you grow and absorb the energy. You work yourself from inside out, tearing out, destroying, and finding a sense of nothingness. That nothingness allows God to come in. But this somethingness- ego and prejudices and limitations- is your raw material. If you process and refine it all, you can open consciously. Otherwise, you will never come to anything that represents yourself...The only thing that can create a oneness inside you is the ability to see more of yourself as you work everyday to open deeper and say, fine, ‘I'm short tempered,' or ‘Fine, I'm aggressive,' or, ‘Fine, I love to make money,' or, ‘I have no feeling for anybody else.' Once you recognize you're all of these things, you'll finally be able to take a breath and allow these things to open."
Rudi suggests that we have to acknowledge and embrace our imperfections as spiritual path; therefore grand spiritual pretensions miss the point. In his words, "A man who thinks he has a spiritual life is really an idiot." The same is true of relationships: Beware of thinking you have a "spiritual relationship." While loving connection provides a glimpse of the gold that lies within, we continually corrupt it by turning it into a commodity, a magical charm to make us feel okay. All the delusions of romantic love follow from there. Focusing on relationship as a spiritual or emotional "fix" actually destroys the possibility of finding deep joy, true ease, or honest connection with another.
Sooner or later relationship inevitably brings us to our knees, forcing us to confront the raw and rugged mess of our mental and emotional life. George Orwell points to this devastating quality of human love in a sentence that also has a charnel ground flavor to it: "The essence of being human is that one does not seek perfection, and that one is prepared in the end, to be defeated, and broken up by life, which is the inevitable price of fastening one's love upon other human individuals."
This then is the meaning of the charnel ground: We have to be willing to come apart at the seams, to be dismantled, to let our old ego structures fall apart before we can begin to embody sparks of the essential perfection at the core of our nature. To evolve spiritually, we have to allow these unworked, hidden, messy parts of ourselves to come to the surface. It's not that the strategic, controlling ego is something bad or some unnecessary, horrible mistake. Rather, it provides the indispensable grist that makes alchemical transformation possible.
This is not a pessimistic view, because some kind of breakdown is usually necessary before any significant breakthrough-into new ways of living not so encumbered by past conditioning. Charnel ground, then, is a metaphor for this breakdown/breakthrough process that is an essential part of human growth and evolution.
One of the gifts of a deep intimate connection is that it naturally sets this process in motion. Yet no one wants to be dismantled. So there are two main ways that people try to abort this process: running away and spiritual bypassing.
The problem with running away when a relationship becomes difficult is that it's also turning away from ourselves and our potential breakthroughs. Fleeing the raw, wounded places in ourselves because we don't think we can handle them is a form of self-rejection and self-abandonment that turns our feeling body into an abandoned, haunted house. The more we flee our shadowy places, the more they fester in the dark, and the more haunted this house becomes. And the more haunted it becomes, the more it terrifies us. This is a vicious circle that keeps us cut off from and afraid of ourselves.
One of the scariest places we encounter in relationship is a deep inner sense of unlove, where we don't know we're truly lovable just for being who we are, where we feel deficient and don't know our value. This is the raw wound of the heart, where we're disconnected from our true nature, our inner perfection. Naturally we want to do everything we can to avoid this place, fix it, or neutralize it, so we'll never have to experience such pain again.
A second way to flee from the challenges of relationship is through spiritual bypassing- using spiritual ideas or practices to avoid or prematurely transcend relative human needs, feelings, personal issues, and developmental tasks. For example, a certain segment of the contemporary spiritual scene has become infected with a facile brand of "advaita-speak" - a one-sided transcendentalism that uses nondual terms and ideas to bypass the challenging work of alchemical transformation.
Advaita-speak can be very tricky, for it uses absolute truth to disparage relative truth, emptiness to devalue form, oneness to belittle individuality. The following quotes from two popular contemporary teachers illustrate this tendency: "Know that what appears to be love for another is really love of Self, because other doesn't exist...The other's ‘otherness' stands revealed as an illusion pertaining to the purely human realm, the realm of form." Notice the devaluation of form and the human realm in the latter statement. By suggesting that only absolute love or being-to-being union is real, these teachers equate the person-to-person element necessary for a transformative love bond with mere ego or illusion.
Yet personal intimacy is a spark flashing out across the divide between self and other. It depends on strong individuals making warm, personal contact, mutually sparking and enriching each other with complementary qualities and energies. This is the meeting of I and Thou, which Martin Buber understood not as an impersonal spiritual union, but as a personal communion rooted in deep appreciation of the other's otherness.
A deep intimate connection inevitably brings up all our love wounds from the past. This is why many spiritual practitioners try to remain above the fray and impersonal in their relationships- so as not to face and deal with their own unhealed relational wounds. But this keeps the wounding unconscious, causing it to emerge as compulsive shadowy behavior or to dry up passion and juice. Intimate personal connecting cannot evolve unless the old love wounds that block it are faced, acknowledged, and freed up.
As wonderful as moments of being-to-being union can be, the alchemical play of joining heaven and earth in a relationship involves a more subtle and beautiful dance: not losing our twoness in the oneness, while also not losing our oneness in the twoness. Personal intimacy evolves out of the dancing-ground of dualities: personal and trans-personal, known and unknown, death and birth, openness and karmic limitation, clarity and chaos, hellish clashes and heavenly bliss. The clash and interplay of these polarities, with all their shocks and surprises, provides a ferment that allows for deep transformation, through forcing us to keep waking up, dropping preconceptions, expanding our sense of who we are, and learning to work with all the different elements of our humanity.
When we're in the midst of this ferment, it may seem like some kind of fiendish plot. Here we finally find someone we really love and then the most difficult things start emerging: fear, distrust, unlove, disillusion, resentment, blame, confusion. Yet this is a form of love's grace- that it brings our wounds and defenses forward into the light. For love can only heal what presents itself to be healed. If our woundedness remains hidden, it cannot be healed. The best in us cannot come out unless the worst comes out as well.
So instead of constructing a fancy hotel in the charnel ground, we must be willing to come down and relate to the mess on the ground. We need to regard the wounded heart as a place of spiritual practice. This kind of practice involves engaging with our relational fears and vulnerabilities in a deliberate, conscious way, like the yogis of old who faced down the goblins and demons in the charnel grounds.
The only way to be free of our conditioned patterns is through a full, conscious experience of them. This might be called "ripening our karma," what the Indian teacher Swami Prajnanpad described as bhoga, meaning "deliberate, conscious experience." He said, "You can only dissolve karma through the bhoga of this karma." We become free of what we're stuck in only through meeting and experiencing it directly. Having the bhoga of your karma allows you to digest unresolved, undigested elements of your emotional experience from the past that are still affecting you: how you were hurt or overwhelmed, how you defended yourself against that by shutting down, how you constructed walls to keep people out.
Another term for directly engaging our karma might be "conscious suffering"- which involves saying "yes" to your pain, opening yourself to it, as it is. This kind of yes doesn't mean, "I like it, I'm glad it's like this." It just means, "Yes, this is what's happening" Whatever comes up, you are willing to meet it and have a direct experience of it. For example, if you're hard-hearted, you have a full experience of that. Then you see how that affects you and what comes from that.
Bhoga involves learning to ride the waves of our feelings rather than becoming submerged in them This requires mindfulness of where we are in the cycle of emotional experience. A skilled surfer is aware of exactly where he is on a wave, whereas an unskilled surfer winds up getting creamed. By their very nature, waves are rising fifty percent of the time and falling the other fifty percent. Instead of fighting the down-cycles of our emotional life, we need to learn to keep our seat on the surfboard and have a full, conscious experience of going down. Especially in a culture that is addicted to "up," we especially need our yes when these down cycles unfold -to be willing to fall apart, to retreat, to slow down, to be patient, to let go. For it's often at the bottom of a down-cycle, when everything looks totally bleak and miserable, that we finally receive a flash of insight that lets us see the hidden contours of some huge ego fixation in which we've been stuck all our life. Having a full, conscious experience of the down-cycle as it's occurring, instead of fighting or transcending it, lets us be available for these moments of illumination.
While the highlands of absolute love are most beautiful, few but the saints can spend all their time there. Relative human love is not a peak experience nor a steady state. It wavers, fluctuates, waxes and wanes, comes and goes, changes shape and intensity, soars and crashes. "This is the exalted melancholy of our fate," writes Buber, describing how moments of I/Thou communion cannot last too very long. Yet though relationships participate fully in the law of impermanence, the good news is that this allows new surprises and revelations to endlessly keep arising.

 

RELATIONSHIP AS KOAN

Relating to the full spectrum of our experience in the relational charnel ground leads to a self-acceptance that expands our capacity to embrace and accept others as well. Usually our view of our partners is colored by what they do for us- how they make us look or feel good, or not-and shaped by our internal movie about what we want them to be. This of course makes it hard to see them for who they are in their own right.
Beyond our movie of the other is a much larger field of personal and spiritual possibilities- what Walt Whitman referred to when he said, " I contain multitudes." These "multitudes" are what keep a relationship fresh and interesting. But they can only nourish a relationship if we can accept the ways those we love are different from us- in their background, values, perspectives, qualities, sensitivities, preferences, ways of doing things, and finally their destiny. In the words of Swami Prajnanpad, standing advaita-speak on its head: "To see fully that the other is not you is the way to realizing oneness... Nothing is separate, everything is different ...Love is the appreciation of difference."
Two partners not holding themselves separate, while remaining totally distinct - "not two, not one"- may seem like an impossible challenge in a relationship. Bernard Phillips, an early student of East/West psychology, likens this impossibility of relationship to a Zen koan- a riddle that cannot be solved with the conceptual mind. After continually trying and failing to figure out the answer, Zen students arrive at a genuine solution only in the moment of finally giving up and giving in. In Phillips' words:
"Every human being with whom we seek relatedness is a koan, that is to say, an impossibility. There is no formula for getting along with a human being. No technique will achieve relatedness. I am impossible to get along with; so is each one of you; all our friends are impossible; the members of our families are impossible. How then shall we get along with them?..If you are seeking a real encounter, then you must confront the koan represented by the other person. The koan is an invitation to enter into reality."
In the end, to love another requires dropping all our narcissistic agendas, movies, hopes and fears, so that we may look freshly and see "the raw other, the sacred other" - just as he or she is. This involves a surrender or perhaps defeat, as in George Orwell's words about being "defeated and broken up by life." What is defeated here, of course, is the ego and its strategies, clearing the way for the genuine person to emerge, the person who is capable of real, full-spectrum contact. The nobility of this kind of defeat is portrayed by Rilke in four powerful lines describing Jacob's wrestling match with the Angel:

Winning does not tempt that man
For this is how he grows:
By being defeated, decisively,
By constantly greater beings .

In relationship, it is two partner's greater beings, gradually freeing themselves from the prison of conditioned patterns, that bring about this decisive defeat. And as this starts reverberating through their relationship, old expectations finally give way, old movies stop running, and a much larger acceptance than they believed possible can start opening up between them. As they become willing to face and embrace whatever stands between them- old relational wounds from the past, personal pathologies, difficulties hearing and understanding each other, different values and sensitivities- all in the name of loving and letting be, they are invited to "enter into reality." Then it becomes possible to start encountering each other nakedly, in the open field of nowness, fresh and unfabricated, the field of love forever vibrating with unimagined possibilities.



Adapted from a talk given at the California Institute of Integral Studies in San Francisco.
Copyright 2008 by John Welwood. All rights reserved. Original en aquesta web

 

Les relacions profundes com a gresol espiritual

Les relacions íntimes com a gresol espiritual

John Welwood

Tot i que la major part de la gent desitja relacions sanes i satisfactòries en la seva vida, la veritat és que tothom ho passa malament en les relacions de parella. El poeta Rilke va comprendre quin repte poden arribar a ser quan va escriure la seva famosa frase "Que una persona estimi una altra, és la més difícil de totes les nostres feines". Rilke no està suggerint que sigui dur estimar o obtenir una correspondència amorosa. Diu, més aviat, que és dur de mantenir l'amor per algú amb qui vivim, dia rera dia, any rera any. Després de nombroses errades i dificultats, molts ja han deixat de creure en relacions profundes, i consideren que el terreny de les relacions està tant farcit d'il·lusions romàntiques i perills emocionals que no val la pena d'explorar-lo.

Tot i que les relacions modernes presenten un repte particular, la seva mateixa dificultat també dóna un marc especial pel creixement personal i espiritual. Desenvolupar relacions personals més conscients demana de ser versat en com interactuen tres diferents dimensions de l'existència humana: l'ego, la persona, i l'ésser. Qualsevol relació personal estreta involucra aquests tres nivells d'interacció que els dos companys van travessant: d'ego a ego, de persona a persona, i d'ésser a ésser. Si en un moment donat dues persones poden estar connectant de persona a persona en pura obertura, en el següent instant els seus dos egos poden caure en un combat a mort. Quan els nostres companys ens tracten bé, ens obrim "Ah, ets els millor". Però quan diuen o fan alguna cosa amenaçadora, es torna "Com dimonis em vaig liar amb tu?". Com que pot ser terriblement confús o devastador quan l'amor de la nostra vida es converteix de cop en el nostre enemic més mortal, és important guanyar una punt de vista més ampli que ens permeti d'entendre què està passant.

La relació com a alquímia

Quan ens enamorem, això normalment passa en un temps especial amb un resplandor propi i màgic. Entreveure la bellesa d'una altra persona i sentir com el nostre cor s'obre en resposta dóna un gust d'amor absolut, una barreja pura de obertura i calidesa. Aquesta connexió d'ésser a ésser descobreix or pur al cor de la nostra natura - qualitats com ara bellesa, plaer, sobrecolliment, passió profunda, i amabilitat, generositat, tendresa i joia. Malgrat això, obrir-se a un altre també porta a la superfície tota mena de patrons condicionats i d'obstacles que tendeixen al tancament: les nostres ferides més profundes, les nostres avarícies i desesperacions, les nostres pitjors pors, els nostres recels, els nostres automatismes emocionals més crus. En desenvolupar-se aquesta relació, ens trobem que ja no tenim accés complet a l'or de la nostra natura, perquè roman enterrat en el ferro dels nostres patrons condicionats. I així contínuament caiem de la gràcia.

És important de reconèixer que tota aquesta ferida emocional i psicològica que portem des del passat té una naturalesa relacional: té a veure amb no sentir-nos plenament estimats. Va succeir en les nostres relacions inicials - amb els nostres tutors - quan el nostre cervell i cos eren completament tous i impressionables. Com a resultat, els patrons relacionals de l'ego han desenvolupat extensament com a protecció mecanismes per aïllar-nos de l'obertura vulnerable que l'amor porta implícit. En les relacions, l'ego actua com un mecanisme de supervivència per aconseguir el que necessitàvem quan lluitàvem amb l'amenaça de de ser ferit, manipulat, controlat, refusat, o abandonat, com ho vam ser com a nens. Això és normal i completament comprensible. Però si és la veu principal d'una relació, ens mantindrà tancats en complexes estratègies de defensa i control que soscaven la possibilitat d'una connexió més profunda.

Per tant per guanyar un accés major a l'or de la nostra natura en la relació, és necessària una certa alquímia: el refinament dels nostres patrons defensius condicionats. La bona notícia és que aquesta alquímia generada entre dues persones també profunditza una alquímia major dins seu. Aquí, l'oportunitat és de guanyar i integrar els pols bessons de l'existència humana: el cel, el vast espai de la perfecció, d'obertura incondicional, i la terra, la nostra forma humana limitada, moldejada per causes i condicions mundanes. Quan l'ego defensiu/controlador es fon en l'escalfor de la influència de l'amor, comença a emergir l'evolució d'un bonic desenvolupament: la persona genuïna, que encarna la qualitat de la mateixa presència humana relacional, que és transparent a l'ésser de cor obert, just en el centre dels densos confins del condicionament humà.

La relació com a ossari

Per tal de clarificar el funcionament d'aquesta alquímia, ens serà útil una metàfora més crua, una que ve de les tradicions tàntriques: la relació com a ossari. En la societat asiàtica tradicional, l'ossari era on la gent hi portava els morts, per ser devorats per voltors i xacals. Des de la perspectiva tàntrica d'un iogui, aquest és un lloc ideal per a la practica, perquè està just en els encreuaments de la vida, on el naixement i la mort, la por i la valentia, impermanència i despertar es despleguen un al costat de l'altre. Algunes coses es moren i decauen, d'altres s'alimenten i estan essent alimentades, mentre d'altres neixen de la decadència. L'ossari és un lloc ideal per practicar, perquè es troba just en els encreuaments de la vida, on un no pot evitar de cap manera de sentir la cruesa de l'existència humana.

Rinpoche Chogyam Trungpa va descriure l'ossari com "el gran cementiri, on les complexitats de samsara i de nirvana jeuen enterrades". Samsara és la ment condicionada que ennuvola la nostra naturalesa, mentre que nirvana és la visió directa d'aquesta naturalesa. Tal com Trungpa va descriure aquests creuaments maleïts en un dels seus primers seminaris: "És un lloc per neixer i morir, igualadament, al mateix temps, és simplement la nostra naturalesa crua i dura, el terra on constantment vomitem i caiem, constantment l'espifiem. Estem constantment morint, i constantment donem a llum. Estem menjant en l'ossari, hi dormim, hi seiem, hi tenim malsomnis... malgrat tot, no prova d'amagar la veritat de la seva realitat. Hi ha cossos tirats per tot arreu, amb braços, mans i intestins fets una piltrafa, i amb cabells volant per tot arreu, xacals i voltors fent-hi festa, cada un enginyant-se-les per aconseguir la millor peça de carn".

Molts de nosaltres tenim una noció de dibuixos animats de la joia d'una relació: que hauria de proveir un estat estable de seguretat o consol que ens salvarà d'haver d'enfrontar-nos a les part de la vida difícils, dures, doloroses. Ens imaginem que trobant o casant-nos amb la persona correcta ens estalviarà d'haver de tractar amb coses com solitud, decepció, desesper, terror, o desintegració. Però qualsevol que hagi viscut ajuntat durant prou temps probablement té prou coneixement de la qualitat d'ossari de la relació - cadàvers per tot arreu, i xacals i voltors fent voltes buscant el millor tros de carn. Trungpa suggereix que si podem treballar amb la "situació crua i dura" d'aquest ossari, "aleshores algun guspira, simpatia o compassió, alguna rendició o obertura pot començar-se a donar. El caos que es crea en la nostra neurosi és l'únic terreny familiar on es pot construir el mandala del despertar." Aquesta última sentència és poderosa, perquè suggereix que el despertar succeeix només quan ens enfrontem al caos dels nostres patrons neuròtics. Però això és justament l'última cosa amb què volem tractar en les nostres relacions.

Trungpa suggereix que la nostra neurosi està construïda en el fet que "grans àrees de la nostra vida han estat dedicades a intentar evitar el descobriment de la nostra pròpia experiència. Ara [en l'ossari, en les nostres relacions] tenim l'oportunitat d'explorar aquesta gran àrea que existeix en el nostre ésser, que hem estat provant d'evitar. Aquest sembla ser el primer missatge, que pot ser molt adust, però també molt apassionant. No estem provant de fugir de l'ossari, ni volem construir-hi un hotel Hilton al mig. La construcció del mandala del despertar de fet succeeix en l'ossari mateix. El que passa en l'ossari és una exploració personal constant, i més enllà d'això, donar, obrir, estendre-se completament a la situació que està disponible. Estàs en una exposició fantàstica, i el sentiment que pots donar llum a un altre món. Això també descriu el potencial espiritual d'una relació íntima amb un altre ésser humà.

Una altra cita amb una sensació similar ve de Swami Rudrananda (conegut com a Rudi, un professor alemany que fou estudiant del sant indi Swami Nityananda [i fundador de Kundalini Yoga]), que descriu més com treballar amb les neurosi d'aquesta manera:

"No busqueu la perfecció en mi. Vull reconèixer la meva pròpia imperfecció, vull comprendre que això és part del meu creixement inacabable. És completament inútil en aquest estat de la teva vida, amb tot la merda apilada al teu voltant, de passejar tranquil·lament i provar de fer bromes sobre la teva perfecció. És a partir del material en cru que trenques [aquí està parlant també de l'ossari] que creixes i absorbeixes energia. Treballes des de dins cap a fora, esparracant, destruint, i sentint la buidor. Aquesta buidor permet Déu entrar. Però aquest quelcom - ego i prejudicis i limitacions- és el vostre material base. Si el processeu i el refineu tot, us podreu obrir conscientment.

Altrament, pot ser que mai us creueu amb res que us representi a vosaltres mateixos... L'única cosa que pot crear una unitat dins vostre és l'habilitat de veure més de vosaltres mateixos mentre treballeu diàriament per obrir-vos més profundament, i dir, d'acord, "tinc mal caràcter", o, "d'acord, sóc agressiu", o "perfecte, m'encanta guanyar diners", o "no tinc sentiments per ningú més". Un cop reconeixeu que sou tot això, finalment sereu capaços de respirar i de permetre que aquestes coses s'obrin."

Rudi suggereix que hem de reconèixer i abraçar les nostres imperfeccions com a camí espiritual; per tant, grans aspiracions espirituals estan fora de lloc. En paraules seves, "un home que creeu que té una vida espiritual de fet és un idiota". El mateix és cert per relacions: aneu en compte de pensar que teniu una "relació espiritual". Tot i que la connexió de l'amor permet donar un cop d'ull a l'or que hi ha dins, contínuament el corrompem en convertir-lo en una confort, un encanteri màgic per fer-nos sentir bé. Totes les desil·lusions de l'amor romàntic en segueixen. Enfocar una relació com un arranjament espiritual de fet destrueix la possibilitat de trobar una joia més profunda, una verdadera i honesta connexió amb l'altre.

Més aviat o més tard la relació inevitablement ens posa de genolls, i ens força a confrontar la crua i escabrosa confusió de la nostra vida mental i emocional. George Orwell assenyala a aquesta devastadora qualitat de l'amor humà en una frase que recorda el gust de l'ossari: "L'essència de l'ésser humà és que un no cerca la perfecció, i que està preparat, al final, per ser derrotat, i trencat per la vida, que és el preu inevitable de lligar el teu amor a un altre individu humà."

Aquest és doncs el significat de l'ossari: hem d'estar preparats per ser descosits, desmantellats, perquè s'esbotzinin les velles estructures de l'ego abans que puguem començar a incorporar a espurnes de la perfecció essencial en el nucli de la nostra naturalesa. Per tal d'evolucionar espiritualment, hem de deixar que surtin a la superfícies aquestes part de nosaltres no treballades, ocultes, caòtiques. No és que l'ego, estratègic i controlador, sigui res de dolent o un innecessari error. Més aviat, és la mòlta que fa possible la transformació alquímica.

No és una visió pessimista, perquè cal que hi hagi ruptura abans que es pugui avançar de manera significativa - cap a noves maneres de viure, no tan carregades per condicionaments passats. L'ossari, aleshores, és una metàfora per aquesta ruptura/avançament que és una part essencial del creixement humà i evolució. Un dels regals d'una connexió profunda i íntima és que de manera natural posa tot això en marxa. Però ningú vol ser desmantellat. Per això hi ha dues maneres amb què la gent prova d'avortar aquest procés: escapant-se o amb el curt-circuit espiritual.

El problema d'escapar-se quan una relació es torna difícil és que també es fuig de nosaltres mateixos i els nostres trencaments potencials. Fugir dels llocs crus i ferits en nosaltres mateixos perquè no ens veiem capaços d'afrontar-nos-hi és una manera de rebutjar-se i abandonar-se que converteix el nostre cos sensible en una casa abandona i maleïda. Com més fugim dels nostres indrets ombrívols, més s'enverinen en la foscor, i més maleïda es torna la casa. I com és maleïda es torna, més ens terroritza. Això és un cercle viciós que ens manté lluny i temerosos de nosaltres mateixos.

Un dels llocs que més por ens fan en una relació és un sentiment profund de desamor, on no sabem que ens estimen de veritat tan sols per ser qui som, on ens sentim imperfectes i no sabem el nostre valor. Aquesta és la ferida crua del cor, on ens hem desconnectat de la nostra naturalesa, la nostra perfecció interna. Naturalment, farem tot el que puguem per evitar aquest lloc, ocultar-lo, o neutralitzar-lo, perquè no haguem d'experimentar mai més aquest dolor.

Una segona manera de fugir dels reptes d'una relació és amb un bypass espiritual - fer servir les idees o pràctiques per evitar, o per trascendir prematurament, les necessitats humanes relatives, els sentiments, les qüestions personals, i la feina de créixer. Per exemple, un cert segment de l'espiritualitat contemporània ha quedat infectat per una marca fàcil del pensament advaita - un trascendentalisme unilateral que fa servir termes i idees no duals per saltar-se el treball difícil de la transformació alquímica.

El discurs advaita pot ser molt enganyós, perquè fa servir la veritat absoluta per desacreditar la veritat relativa, la buidor per devaluar la forma, la unicitat per denigrar la individualitat. Les següents cites de dos mestres contemporanis il·lustren aquesta tendència: "sàpigues que el que sembla amor per un altre és realment amor per un mateix, perquè l'altre no existeix... la 'altresa' de l'altre no és més que una il·lusió que pertany al realme purament humà, el reialme de la forma". Fixeu-vos en la devaluació de la forma i de l'àmbit humà que implica aquesta quota. En suggerir que només l'amor absolut o la unió d'ésser a ésser és real, aquest professors igualen l'element de persona a persona necessari per un vincle d'amor de transformació  a un mer ego o il·lusió.

Però la intimitat personal és un llampec que il·lumina la divisió entre un i l'altre. Depèn d'individus forts que es faci un contacte càlid, personal, que il·lumini i enriqueixi cadascú amb qualitats i energies complementàries. És la trobada entre el Jo i el Tu, que Martin Buber va entendre no com una unió espiritual impersonal, sinó com una comunió personal arrelada en una profunda apreciació de l'alteritat de l'altre.

Una connexió íntima i profunda porta inevitablement a la superfície les nostres ferides d'amor del passat. És per això que molts practicants espirituals proven de romandre per sobre la brega i converteixen les seves relacions en impersonals- per no enfrontar-se ni ocupar-se de les seves ferides emocionals sense guarir. Però això manté la ferida inconscient, i fa que emergi com un misteriós comportament compulsiu, o que assequi la passió i l'humor. La connexió íntima personal no pot evolucionar a menys que les velles ferides d'amor que el bloquegen siguin enfrontades, reconegudes, i alliberades.

Per més maravellosos que puguin ser els moments d'unió d'ésser a ésser, el joc d'alquímia d'unir el cel i la terra en una relació involucra una dansa més subtil i bonica: no perdre el nostre ser dos en la unicitat, ni perdre la unicitat en el ser dos. La intimitat personal evoluciona a partir del terreny de dansa de les dualitats: personal i transpersonal, conegut i inconegut, mort i naixament, obertura i limitació kàrmica, claretat i caos, topades infernals i benediccions divines. Les topades i interrelacions d'aquestes polaritats, amb totes les seves sacsejades i sorpreses, proveeix un ferment que permet les transformacions profundes, en forçar-nos a seguir-nos despertant, a abandonar pre-concepcions, a expandir el sentit de qui som, i en aprendre a treballar amb tots els diferents elements de la nostra humanitat.

Quan estem enmig d'aquest ferment, pot semblar una forma de conjura demoníaca. Finalment hem trobat a algú que realment estimem i llavors és quan el més difícil comença a emergir: por, desconfiança, desamor, desilusió, resentiment, culpa, confusió. Però és aquesta una forma de la gràcia de l'amor - que porta les nostres ferides i defenses cap a la llum. Perquè l'amor només pot sanar el que presenta per ser sanat. Si la nostra ferida queda oculta, no pot ser curada. El millor de nosaltres no pot sortir si no ho fa també el pitjor.

Per tant, en comptes de construir un hotel de luxe sobre l'ossari, hem d'estar disposats a baixar i enfangar-nos amb el desordre dels fonaments. Hem de considerar el cor ferit com un lloc de pràctica espiritual. Aquest tipus de pràctica implicar involucrar-nos amb les nostres pors de relació i les nostres vulnerabilitats d'una manera deliberada i conscient, com els antics ioguis que s'enfrontaven als follets i dimonis en els ossaris.

L'única manera d'alliberar-nos dels nostres patrons de condicionament és experimentar-los conscientment, d'una manera plena. Ho podem anomenar "maduració del karma", el que el professor indi Swami Prajnanpad va descriure com a bhoga, "experiència deliberada, concient". Va dir "només pots dissoldre el karma gràcies al bhoga del karma". Ens alliberem d'ón estem enfangats només amb el contacte i experiència directa. Tenir el bhoga del karma et permet de digerir els elements no resolts, no digerits de les teves experiències emocionals del passat que encara t'estan afectant: com vas ser ferit o sobrepassat, com te'n vas defensar colapsant-te, com vas construir parets per mantenir la gent a fora.

Un altre terme per lligar-te directament al karma pot ser el de "patiment conscient", que implica dir "sí" al teu dolor, obrint-te, tal com és. Aquest 'sí' no vol dir "m'agrada, estic content de patir". Només vol dir, "Sí, això és el que està passant". El que sigui que passi, estàs disposat a trobar-ho i a experimentar-ho directament. Per exemple, si tens un caràcter temperamental, en tindràs una experiència plena. Llavors veuràs com t'afecta i què en resulta.

Bhoga vol dir aprendre a muntar les onades de les nostres emocions, més que deixar-nos-hi submergir. Això demana conciència plena d'on som en el cicle d'experiència emocional. Un surfista experimentat sap on està exactament en una onada, mentre que un que no acaba per enfonsar-se. Per la seva pròpia naturalesa, les onades s'eleven un cinquanta per cent del temps, i cauen un altre cinquanta per cent. En comptes de lluitar contra els cicles de baixada de la nostra vida emocional, necessitem aprendre a mantenir el nostre lloc sobre la taula de surf, i experimentar plena i conscientment la baixada. Especialment en una cultura que és adicte a la 'pujada', necessitem especialment les nostres ganes quan apareixen aquests cicles de baixada - d'estar disposat a caure, a retirar-se, a aturar-se, a ser pacient, a llençar-s'hi. Perquè és sovint al fons del cicle de baixada, quan tot sembla completament buit i miserable, que finalment rebem una llampegada de visió que ens permet de veure els contorns amagats d'alguna fixació de l'ego en la qual hem estat tota la nostra vida encallats. Tenir una experiència completa i conscient dels cicles de baixada mentre estan succeïnt, en comptes de lluitar-hi o trascendir-los, ens deixa disponibles per aquests moments d'il·luminació.

Tot i que les cimes d'amor absolut són les més boniques, només els sants hi poden passar tota la vida. L'amor relatiu humà no és una experiència cima, ni un estat estable. Flaqueja, canvia de forma i d'intensitat, s'intensifica i s'estavella. "Aquesta és l'exaltada melancolia del nostre destí", escriu Buber, tot descrivint com els moments de comunió Jo/Tu no poden durar gaire. Però malgrat que les nostres relacions participen plenament en la llei de la impermanència, la bona notícia és que ens permet noves sorpreses i revelacions, que ens mantendran creixent per sempre.

La relació com un koan

Relacionar-nos amb l'espectre complet de la nostra experiència en l'ossari de les relacions ens condueix a una auto-acceptació que expansiona la nostra capacitat d'abraçar i acceptar també als altres. Normalment la nostra visió de la parella ve acolorida pel que fan per nosaltres - com ens fan sentir bé, o no - i modelada per la nostra película interna sobre què volem que siguin. Això, naturalment, fa difícil de veure'ls tal com són per ells mateixos.

Més enllà de la película de l'altre hi ha un camp molt més gran d'experiències personals i espirituals - a això Walt Whitman es referia quan deia "jo contenc multituds". Aquestes "multituds" són el que mantenen una relació fresca i interessant. Però només podrem nodrir una relació si podem acceptar com en són de diferents de nosaltres aquells que estimem  - en el seu rerafons, valors, perspectives, qualitats, sensibilitats, preferències, maneres de fer, i finalment en el seu destí. En paraules de Swami Prajnanpad, un rellevant orador d'advaita, "Veure plenament que els altres no són tu és la manera d'adonar-se de la unitat... res està separat, tot és diferent... estimar és adonar-se de la diferència".

Una parella que no es mantingui separada, i que romangui completament diferents entre ells -"ni dos, ni ú", pot semblar un repte impossible en una relació. Bernard Phillips, un dels primers estudiants de psicologia Est/Oest, relaciona aquesta impossibilitat de relació amb un koan Zen - un nus que no pot ser resolt amb una ment conceptual. Després de provar-ho contínuament i errar la solució, els alumnes zen arriben a una solució genuïna només en els moments finals de deixar-ho estar i sucumbir. Segons diu Phillips:
"Cada ésser humà amb qui ens volem relacionar és un koan, és a dir, una impossibilitat. No hi ha cap fòrmula per portar-se bé amb un ésser humà. Cap tècnica aconseguirà acostar-nos. Jo mateix sóc un desastre de portar-me bé amb ningú, i així ho és cada ú de vosaltres; tots els nostres amics són un desastre; els membres de les nostres famílies són un desastre. Com podrem, llavors, conviure-hi? Si esteu cercant una trobada real, us heu d'enfrontar al koan representat per l'altra persona. El koan és una invitació a entrar a la realitat".

Finalment, estimar un altre demana deixar caure les nostres agendes narcissistes, películes, esperances i pors, per tal que tinguem una mirada fresca i veiem "l'altre nu, l'altre sagrat" - tal com ell o ella és. Això implica la rendició o potser la derrota, tal com George Orwell diu d'estar "derrotat i trencat per la vida". El que és derrotat aquí, naturalment, és l'ego i les seves estratègies, i això aclareix el camí perquè emergeixi la persona genuïna, la persona que és capaç d'un contate real, en l'espectre complet. La noblesa d'aquest tipus de derrota la retrata Rilke en les seves quatre línies poderoses, quan descriu el combat de Jacob amb l'Àngel:

La victòria no tempta aquest home
Perquè així és com creix:
En ser derrotat, decisivament,
Per éssers cada cop més grans.

En la relació, són els ésser més grans de la parella, que s'alliberen gradualment de la presó dels patrons condicionats, que porta a la derrota final. Quan això comença a reverberar a través de la seva relació, les velles esperances finalment s'esfumen, les pelicules antigues s'aturen, i finalment es pot obrir pas una acceptació entre ells molt més gran del que creien possible. Quan accepten encarar-se i abraçar el que sigui que hi ha entre ells dos - velles ferides emocionals del passat, patologies personals, dificultats en escoltar i entendre l'altre, diferents valors i sensibilitats - tot en el nom de l'amor i de deixar ser, aleshores s'estan convidant a 'entrar a la realitat'. Llavors els serà possible començar a trobar-se nus, en el camp obert de l'ara, fresc i no fabricat, el camp de l'amor vibrant per sempre amb possibilitats inimaginables.

 

17-2 (2) Sutras de oro para los profesores


Las 50 sutras de oro de Yogacharya BKS Iyengar: para los profesores de yoga.

BKS. Iyengar

1.      Aunque yoga puede ser enseñado en grupo, el profesor debe ver a cada individuo.

2.      Continuamente, el profesor debe ver si el alumno está trasladando a su propio cuerpo todo lo que el profesor ha dicho.

Cualidades de un profesor

3.      El profesor debe ser mil veces superior en su propio movimiento.

4.      El profesor deber ser más rápido que el alumno en corregir los errores.

5.      Para el arte de enseñar son necesarias paciencia y tolerancia.

6.      El alumno debe absorber algo de lo que le enseñas, así que muéstraselo tú, las veces que sean necesarias. El profesor puede que tenga que hacerlo seis veces, y el alumno tres: eso es amor.

7.      Un predicador es un propagandista pero un profesor es una persona con religiosidad.

8.      Un profesor no debería nunca quejarse de sus dolores. Tenéis que vivir con esos dolores.

 

El profesor debe ver si el alumno está trasladando a su propio cuerpo todo lo que el profesor ha dicho.

El profesor deber ser más rápido que el alumno en corregir los errores.

 

9.      Si un profesor no puede soportar un pequeño dolor, ¿qué puede enseñar? Si no lo podéis hacer bien por vosotros mismos, nunca podréis enseñar correctamente a otros. Por eso debemos conquerir el dolor y aprender a hacerlo correctamente.

10.  Que el profesor y el estudiante vayan de la mano.

 

Sobre humildad y orgullo

11.  Sed humildes por dentro pero expresad firmeza por fuera.

12.  Sed humildes por dentro pero rugid como un león cuando enseñéis.

13.  Si un profesor no es valiente, no puede pedir a sus alumnos que lo sean.

14.  Sed fuertes y positivos en vuestras propuestas. En el momento en que mostráis dudas en vuestras enseñanzas, plantáis la semilla de la duda en vuestros alumnos.

15.  Sed afirmativos cuando enseñéis, para crear confianza en el alumno. Sed negativos en vuestro interior para que podáis reflexionar sobre vuestra obra.

16.  Sed extrovertidos cuando enseñáis, introvertidos en vuestra práctica.

17.  No pidáis al alumno que haga lo que vosotros tengáis miedo de hacer.

Sed afirmativos cuando enseñéis para crear confianza en el alumno.

Sobre la aproximación al alumno

18.  Como los alumnos no tienen percepción del asana, debéis mostrar de modo que perciban con sus sentidos y conciban en su mente para percibir en su práctica.

19.  En el arte de la enseñanza debéis trabajar siempre como aprendices. Los profesores aprenden de sus alumnos, ya que cada alumno es diferente en cuerpo y mente. Es deber del profesor llevar unidad en el cuerpo y mente de cada alumno individual con rasgos diferentes.

20.  Esforzaros para forjar profundamente vuestros alumnos. Construidlo física, mental y espiritualmente por vuestras propias acciones y ejemplos, no meras palabras.

21.  Es mejor entrenar a pocos honestamente y bien, que estar orgulloso de haber enseñado a miles y miles.

22.  El profesor es quien desciende al nivel del alumno y lo alza paso a paso para alcanzar el objetivo.

23.  Descended al nivel del alumno y después guiadle lentamente, con amor y afecto, hasta que alcance vuestro nivel.

Sobre la práctica de un profesor.

24.  Un profesor que enseña sin practicar es inmoral.

25.  Experimentad en vosotros mismos; medid los pros y contras. Ved que haya claridad en vuestros pensamientos. Después, guiad vuestros alumnos.

26.  Como profesor, primero actuad sobre vuestra propia experiencia, lo correcto e incorrecto, qué pensáis y qué pensabais antes de impartir eso a vuestros alumnos.

27.  Los profesores deberían trabajar más en casa antes de que quieran impartir, antes de que quieran guiar una clase.

Experimentad en vosotros mismos; medid los pros y contras. Conseguid claridad en vuestros pensamientos.

28.  Trabajad por vosotros mismos, tranquilamente en casa, para ver dónde os habéis equivocado, sea en vuestras explicaciones, en el método, o corrigiendo un alumno.

29.  Re-experimentemos  antes de impartir nuestro conocimiento, para ser claros en lo que vayamos a enseñar.

30.  Aquellos que dicen una cosa y hacen otra, no pueden obtener la gracia del yoga.

 

El profesor como estudiante.

 

31.  Sed profesor cuando enseñéis, pero en el corazón de vuestro corazón permaneced estudiantes. Esto os hará aprender la sutilidad de la materia.

32.  Deberíais tener la humildad de decir que todavía estáis aprendiendo el arte.  Nunca digáis "soy profesor, o sea que puedo enseñar". Eso es orgullo.

33.  Intentad tener una aproximación fresca para cada lección. Aunque seáis muy avanzados en vuestros estudios, siempre hay espacio para mejorar.

34.  Cuanto más profundo exploréis, más puntos frescos vendrán a la luz. Así os volveréis un profesor humilde, respetado y amado.

 

Sobre errores y negligencias.

 

35.  Un profesor puede cometer errores cuando enseña pero no debería ser negligente o descuidado. Negligencia y descuido son más destructivos que un error grave. Un error ocurre por falta de inteligencia, pero negligencia y descuido ocurren por una irresponsabilidad consciente. Un profesor es completa y exclusivamente culpable de eso. En cambio, un error puede ser rectificado y, por tanto, perdonado.

36.  Negligencia y descuido en la enseñanza son pecados imperdonables.

37.  Si otros profesores cometen errores, nunca les grito, pero no dejo que mis propios alumnos que son profesores cometan esos errores. No pueden estar orgullosos de sus errores.

38.  No forcéis a la gente para que haga un asana. El asana no vendrá con el uso de la fuerza. Cuando la piel es muy dura, debéis conseguir el movimiento primero, para que la piel se suavice, y entonces id a la acción. Hay acción si la piel es blanda. O sea que para aprender la acción, debéis ablandarlo todo. Debéis discriminar a quién dar movimiento y a quién acción. La piel es un sentido de conocimiento.

 

Sobre el arte de la enseñanza

39.  Ver es un arte. Debéis desarrollar ese arte de ver como profesor.

40.  El cuerpo tiene su propia inteligencia, que vosotros como profesores debéis llevar a la superficie.

41.  En la enseñanza, son obligatorias tanto la comunicación como la comunión. Si la comunicación es impartir jñana, la comunión, que es unidad entre el profesor y el alumno, es el camino de amor y afecto hacia vuestros estudiantes.

42.  La enseñanza es un arte difícil, pero es el mejor servicio que le podéis hacer a la humanidad.

 

Comunicación y comunión son obligatorias para la enseñanza. La comunión es la unidad entre el que enseña y el que es enseñado.

 

43.  Tratad por dentro a los alumnos como Dios, pero por fuera ordenad y pedid.

44.  Externamente el profesor debe ser tremendamente fuerte, pero profundamente receptivo a las necesidades del alumno. Servid al alumno que ha venido hasta vosotros, como si sirvierais la divinidad.

45.  Tratad al cuerpo de los otros con más cuidado que el vuestro. Un alumno no es algo en el mercado, donde digáis, "Vamos, ya lo podéis tirar". Un alumno debe ser más divino para vosotros que vosotros mismos.

46.  Si vienen alumnos, agradeced a Dios que os envíe alguien a quien enseñar. Si no viene, agradecedle que tengáis tiempo para practicar.

Si vienen alumnos, agradeced a Dios que os envíe alguien a quien enseñar. Si no viene, agradecedle que tengáis tiempo para practicar. Servid al alumno que viene a vosotros como si sirvierais a la divinidad.

Sobre sus propias enseñanzas.

47.  Como profesor de yoga, doy más que recibo. Ésta es mi ética y mi filosofía.

48.  Cuando enseño, me siento completamente apegado a mis alumnos. Cuando no enseño, completamente desapegado.

49.  Ya que presento a mis alumnos todo lo que obtengo de mi sadhana, soy libre y permanezco vacío en mi cabeza y lleno en el corazón, por lo que sufro de remordimientos.

50.  Hago todo lo que puedo para inspirar a la gente en el arte y la ciencia del yoga. Si mis estudiantes lo toman como misión, este arte nunca desaparecerá.


En visitar la web estàs d'acord en que emprem galetes per millorar la teva experiència.
Ok