fbpx

Ensenyar ioga com a més que àssana

Obro aquesta  entrada al blog amb l'objectiu de compartir amb vosaltres algunes reflexions més enllà de la  foto d'àssana que anem penjant. Jo rebo amb regularitat butlletins de gent que segueixo  (per exemple en Jon Yuen o els gimnastes de GMB) , i em semblen molt interessants perquè et donen un accés més personal (i real) a la persona que hi ha darrera.
El tema d'aquest correu és, sobretot, la meva experiència en el Cicle d’aprofundiment (curs de practicants de ioga) que he impartit al meu centre. Ho vaig proposar com una mena de guió de viatge per anar més enllà dels límits que ens imposa el ritme diari d'àssana amunt i avall.

Tinc la impressió que entre alumnes i professors ens concentrem sobretot en l'aspecte físic, perquè és el que resulta més evident (i potser efectiu), i això deixa de banda l'enorme riquesa que té el ioga. Per nosaltres és fàcil ensenyar àssana: es veu, es pot corregir, ens fa canviar, ens dona energia. Està pensada l'àssana com a porta d'entrada a un indret on també hi ha meditació, respiració, concentració, i (en altres mètodes) cant de mantres, visualitzacions, chacres...

El punt problemàtic és que els professors endarrerim l'entrada a aquest mon fins que l'alumne ha assolit un nivell 'alt' (amb totes les cometes). "L'alumne principiant quan ve al centre vol sobretot practicar estirament" és la idea. Però com que aquest alumne (i nosaltres mateixos) mai practiquem 'prou', posar en marxa aquests altres aspectes s’endarrereix indefinidament.

Que vol dir dir practicar 'prou'? Per a nosaltres profes, potser dues hores diàries? Per als alumnes, un parell de cops a la setmana? Sent realista, molta gent té una vida personal que no li ho permet (o, de forma legítima, no ho prioritza). Tenim a més la famosa dita "Val més un gram de pràctica que una tonelada de teoria", de Swami Sivananda. Té un cert sentit, però... vosaltres faríeu en cotxe mil quilòmetres sense mirar el mapa? El mapa no és el territori, però ens ajuda o moure'ns-hi.

Arribem doncs a aquest Cicle d'aprofundiment que vaig proposar. Alegrement hi vaig incloure, a més de les àssanes, temes d'anatomia i de filosofia índia (Yoga Sutra i Bhagavad gita). Per sorpresa meva, vaig omplir el curs molt abans de l'inici. Quina una responsabilitat!
Vaig posar-me doncs a preparar les classes tant com vaig poder, i a preparar-me també a canviar-les tan com fos necessari.
La part d'àssana m'és més fàcil perquè és la que hi dedico més hores. Passat ja l'entusiasme per l'ortodòxia Iyengar, exploro professors alternatius, o preparacions físiques que semblen més raonables (i eficaces). Això ho he pogut incloure fàcilment a les sessions, no sense el dubte de fins a quin punt volia fer el meu ensenyament normatiu Iyengar, que és clar però no sempre segur, i fins a quin punt ponderar-ho amb aquestes altres tècniques. Preguntes fonamentals com ara: «la ròtula, puja o no puja?», no tenen respostes de monosíl·labs, per a desesperació inicial dels alumnes acostumats a rebre ordre contundents. Introduir el pensament, la reflexió i la capacitat de crítica era un dels objectius. Potser al preu de perdre claredat expositiva?

La segona part de les sessions va ser la d'introduir conceptes de filosofia. No exagero si us dic que per cada hora que vaig donar me n'hi vaig passar potser trenta. Efectivament, em quedaven molt lluny els dies que vaig aprendre alguna cosa d’això en la meva formació, i sempre que havia intentat acostar-m'hi el text me n'havia expulsat, com un teixit hidròfug expulsa una gota d'aigua.

Em tocava formar-me a mi, doncs. Afortunadament vaig trobar uns cursos on-line (embodied philosophy) on s'explicava d’una manera que a mi m'inspirava: des d'un punt de vista universitari, més formal, però igualment apassionat. Així vaig recórrer les arrels dels Samkhya, vaig aprendre nocions de sànscrit amb l'Escola de llengües clàssiques (ara se dir, per exemple, "el savi menja arròs bullit"), i vaig aconseguir fer un mapa global de les dues gran obres en el ioga: els Yoga Sutra i el Bhagavad Gita. Pendents queden, entre moltes altres coses, el Yoga Pradipika i la filosofia no-dual. Potser el fet de no ser un gran entès en aquests temes m’ha ajudat justament a posar-me a nivell de qui ve per primera vegada, amb la ment verge de tot això, i té moltes ganes d’aprendre. Espero haver-li fet el camí més fàcil.
Finalment el curs s'ha acabat (vam acabar a mitjans de febrer) i puc dir que els alumnes han sobreviscut i s'ho han passat bé. Venia gent de molt lluny, i m’admirava de veure’ls aparèixer, amb tota les ganes, un dissabte al matí darrera un altre.

Em sembla que he donat el contingut que prometia, i que m'he esforçat en fer entenedor el que em sembla important d'explicar i que potser de bones a primeres no s'esperaven (i menys després de dinar) però que després han acollit amb moltes ganes. Gràcies a tots els que van venir pel seu entusiasme, la seva obertura de mires i les seves ganes d'aprendre.

Després de recollir energies ara ha tocat de repensar com hi vull tornar. Tinc ganes de compartir tot això amb més gent, i de fer-ho millor. Per aquest any el propòsit és de donar un ritme una mica més pausat en la pràctica i en l'ensenyament. Per això ho he dividit en dos mòduls, el primer més d'ensenyament Iyengar, el segon més alternatiu. Tot i que cal dir que el Sr. Iyengar va ser un gran investigador, i crec que molt del que fem ell ho hauria explorat també.
Moltes gràcies per llegir tot això. Si us ve de gust veure el que proposo pel curs que ve (a partir de l'octubre ho teniu aquí: Cicle d'aprofundiment 2020-21

Que sigueu feliços,
David


© 2020 Espai de ioga Girona Rambla de la Llibertat, 6, 4 | 17004 Girona david@espaideioga.cat | +34-655341258