Autora: Dalia Zwick.
En aquest article es fa una explicació de la fisiologia de la respiració, amb ènfasi amb els músculs i tendons implicats, des del punt de vista de la medicina i també del ioga.
Els exercicis respiratoris són eines populars entre els terapeutes. S'utilitzen cada vegada més en medicina complementària i alternativa per promoure la salut i el benestar; després de les vitamines i els complements, són la teràpia més comuna.1
Estudis recents mostren un resultat positiu en l'aplicació de respiracions basades en el ioga com a mètode terapèutic per pacients amb malaltia crònica d'obstrucció pulmonar (COPD). [2,3] Per arribar a la gent amb dificultats respiratòries, terapeutes i professors de ioga han d'intercanviar coneixements.
Aquest article fa un repàs a la fisiologia de la respiració (una àrea estudiada pels terapeutes) i el coneixement experimental (on els professors de ioga Iyengar excel·leixen). Ambdues àrees són essencials en l'ensenyament de tècniques de respiració i Pranayama.
El diafragma: un múscul i els seus tendons.
Hem de considerar dos punts principals sobre el diafragma: el seu paper, no només en la inspiració sinó també en l'aspiració, i la seva estructura única.
El seu paper actiu en la inspiració és reconegut universalment; en canvi, el seu paper en controlar l'aspiració – un concepte central del Pranayama – és menys reconegut en la literatura mèdica. I com que aquesta acció del diafragma és experimental, pot ser difícil d'entendre per aquells que no tenen experiència en ioga.
Com que l'acció del diafragma és experimental, pot ser difícil d'entendre per aquells que no tenen experiència en ioga.
La porció muscular del diafragma que fa possible el control de l'aspiració es pot comparar a l'acció excèntrica del bíceps. Quan aixeques un objecte i l'apropes, el colze es plega i el bíceps s'escurça; quan el tornes a lloc cap a baix, el bíceps s'està contraient encara, i et permet de baixar l'objecte sense deixar-lo anar. La porció muscular del diafragma es contrau quan inspires, ajudant-te a portar aire cap als pulmons. Amb una aspiració lenta, controlada, com en Pranayama, continua contraient-se, i et permet aspirar sense que l'aire surti com una exhalació i sense que el pit es col·lapsi.
A més d'aquesta acció muscular del diafragma, el seu tendó central juga un paper vital però menystingut. La majoria dels tendons es lliguen directament als ossos. Malgrat això, el tendó central del diafragma es lliga a la vora del diafragma i l'ancora a la columna, a les vèrtebres L1 i L3. Aquest tendó ocupa fins al 40% de l'àrea central del diafragma.
Allargar i expandir aquest tendó central és essencial per promoure i controlar la respiració: el Pranayama del ioga, així com les àssanes del ioga, tenen un paper vital. Això té profundes implicacions per a la gent amb problemes respiratoris i hauria de ser una part integral del tractament per millorar la seva salut.
Pranayama i àssana
En el ioga, la respiració profunda és una part de la pràctica del Pranayama. En sànscrit, el llenguatge antic de l'Índia, el prana és l'energia vital o força vital; també fa referència a la respiració. Ayama vol dir longitud, expansió, extensió, i implica l'idea de restricció, de control, d'aturada. Segons B.K.S. Iyengar, Pranayama també vol dir comunicació, expansió, o dimensió [4]. Quan practiquem Pranayama, alentim el ritme respiratori i expandim la capacitat del pit i dels pulmons. Pranayama és un pas integral en el camí de 8 membres del ioga, l'Astanga Yoga, que lluita per portar consciència a la ment i al cos, i finalment, llibertat. [5]
Tota respiració ve influenciada per canvis en la posició del cos, l'estat emocional i el nivell d'activitat[6]. Aquests factors fa temps que han estat presos en consideració en la pràctica iòguica de la respiració. L'ensenyament del Pranayama s'enfoca en prolongar i refinar la inspiració i aspiració, la qual cosa permet al practicant de controlar la respiració voluntàriament.
L'habilitat de respirar més profundament i per més temps requereix una preparació física dels sistemes muscular-esquelètics i pulmonars, a més del desenvolupament d'una concentració més gran en la respiració. Aquesta preparació del cos i de la ment pel Pranayama pot ser assolida a través de la pràctica de les àssanes (postures de ioga). Per fer més bé les àssanes, és necessària l'ajuda d'un suport de ioga, per estendre i allargar els músculs i el teixit tou emprats en la respiració.
Aquesta elongació és una preparació essencial pel Pranayama. Aquesta és la base de les instruccions intricades del mètode Iyengar, dissenyades per expandir i donar “forma” a la respiració, i dirigir la respiració amb consciència a les diferents regions del cos de manera incremental.
Això ho podrem entendre millor si revisem la biomecànica i fisiologia de la respiració.
La mecànica de la respiració.
La respiració és un sistema complex de comunicació entre els receptors de dins el cos (incloent-hi quimioreceptors a la sang i receptors d'estirament en els teixits tous), controladors en el sistema nerviós central, i els efectors, és a dir, els músculs del sistema respiratori. El desig o necessitat de respirar i la regulació del ritme respiratori és controlat pel sistema nerviós central, i es basa en l'anàlisi de les dades rebudes dels receptors. S'envia un missatge als efectors; aleshores aquests músculs respiratoris minúsculs mantenen la ventilació adequada per l'estat actual del cos. [7]
L'objectiu de respirar és el de mantenir els gasos de la sang arterial en nivells acceptables, per tal de mantenir el funcionament sa del cos. Cal moure l'aire rítmicament dins i fora dels pulmons. S'aconsegueix l'intercanvi de l'aire a través de l'expansió i deflació de la paret del pit, la qual cosa demanda l'acció d'uns quants músculs esquelètics. Per tal d'entendre com funciona aquest mecanisme de bomba pulmonar, revisem a partir d'ara conceptes actuals d'anatomia i funció dels músculs respiratoris.
Quan entra aire pel nas, passa a través de la tràquea, que és una porció com un tub del tracte respiratori que connecta la laringe (la caixa vocal) amb els bronquis i bronquíols, que són passatges d'aire en forma de branques d'arbre. Finalment, l'aire entra als alvèols. Aquest petits sacs dins dels pulmons semblen petites pilotes plegades, i tenen parets molts primers plenes de vasos sanguinis. És aquí on de fet passa l'intercanvi de gas, quan l'oxigen passa a través de les parets per entrar a la corrent circulatòria, abans de viatjar a les cèl·lules a través del cos.
L'habilitat mecànica de la regió del tòrax per expandir-se i contraure's depèn de l'elasticitat dels pulmons i dels músculs involucrats. Una debilitat important muscular pot conduir a l'escurçament i rigidesa del múscul, la qual cosa limitarà la capacitat toràcica d'expansionar-se i contraure's. [6]
L'activitat primària muscular
Durant la inspiració, els músculs inspiratoris es contrauen de manera coordinada, tot creant un gradient de pressió intra-toràcica que fa que l'aire flueixi cap als pulmons. Aleshores aquests músculs es relaxen i l'aire és aspirat gràcies als canvis en la pressió, i a la contracció elàstica dels pulmons [8]. La respiració més profunda en circumstàncies controlades com el Pranayama, o sota condicions estressants com córrer, pot necessitar la implicació de més músculs primaris i accessoris [9]. Els músculs primaris de la respiració, que són els necessaris durant la respiració tranquil·la i profunda, són el diafragma i els músculs intercostal, localitzats entre les costelles. [10]
Durant la inspiració tranquil·la, els intercostals ajuden a elevar les costelles amb el seu lligam obliquo de la vora distal d'una costella a la vora proximal de la costella inferior. La contracció dels músculs extens intercostals provoca un increment en els diàmetres laterals i anteroposteriors dels tòrax [8]. El paper exacte dels músculs intercostals i abdominals en la respiració és però encara objecte de debat. Alguns suggereixen que durant l'aspiració controlada, aquests músculs i el diafragma ajuden a l'acció de frenada, que alenteix la recol·locació dels pulmons i de la paret abdominal. [6]. És així com s'involucre al diafragma en una aspiració lenta i controlada, com durant el Pranayama.
El múscul del diafragma està composat de tres regions anatòmicament diferents, unides i inserides en el centre a un prim tendó central. Aquest tendó sovint es un aspecte sovint menystingut de la respiració i del control respiratori, que expliquem més avall.
Canvi en la posició del diafragma i l'expansió del pit durant la inspiració (esquerra) i aspiració (dreta)
La porció costal del diafragma s'eleva des dels marges superiors de les sis costelles inferiors, i està estretament associada a la regió de l'estèrnum. La segona regió s'origina des de la part posterior del proces del xifoide. La tercera porció, d'estructura tendinosa, és la secció crural, que s'eleva des de la mateixa regió dels lligaments anteriors que cobreixen i recolzen les vertebres de L1 a L3. Les fibres de les tres regions s'irradien cap a dins, i s'insereixen en el tendó central.
El diafragma, de manera similar a altres músculs voluntaris, es caracteritza per la relació instantània entre força, longitud i velocitat d'escurçament. Els músculs funcionen amb la màxima força activa quan estan aprop de la seva longitud ideal (sovint la que tenen en repòs). Quan els estirem o escurcem més enllà (sigui per l'acció del múscul mateix o per una força externa), decreix la magnitud de la màxima força activa.
La potencia de sortida d'un múscul és el producte de la força desenvolupada amb la velocitat d'escurçament [9]. La capacitat d'actuació del diafragma, per tant, es posa en compromís quan la seva mart muscular i tendinosa s'escurcen. S'ha descrit la feblesa del diafragma, com a resultat tant de l'edat com de la malaltia, com un escurçament dels músculs i del tendó central, la qual cosa influencia la força del diafragma i la seva capacitat de baixar i elevar-se lentament [11].
El tendó central del diafragma, la seva cúpula, és una aponeurosi prima i forta, que comprèn amples capes de teixit com fàscia amb la consistència de pell gruixuda. És flexible però no contràctil, o sigui que és estirada de manera passiva per la porció muscular del diafragma, al qual està lligada. Això és important, perquè les diferents posicions del cos afecten la capacitat d'aquest tendó de moure's i afecten molt la respiració.
Quan veiem el diafragma des d'enlaire, una porció central d'aquest tendó està localitzada ventralment (cap a davant). Les seves fibres musculars anteriors són més curtes que les posteriors. Això és important perquè les diferents posicions del cos afecten la capacitat d'aquest tendó i del diafragma de contraure's. Una imatge ens ho pot aclarir: imagineu-vos aquest tendó com una peça de pell circular agafada per tots costats a cordes (és a dir, a fibres musculars). Un grup de gent està estirant les cordes en totes direccions; de tota manera, degut a la posició central del tendó, és com si les cordes de darrera fossin més llargues que les de davant. Els lligaments que lliguen el diafragma a les vèrtebres L1 i L3 – el crural- també porten aquest tendó cap a enrere.
El tendó central del diafragma, la seva cúpula, és una aponeurosi prima i forta, que comprèn amples capes de teixit com fàscia amb la consistència de pell gruixuda.
Cal baixar avall aquesta peça de pell mentre inspirem. Aleshores cal alliberar lentament les cordes, per permetre una aspiració controlada.
El paper dels suports
Algunes àssanes de repòs, especialment Supta Baddhakonasana, allarguen el tendó central i milloren la seva mobilitat. El fet posar el cos sobre un suport, com ara un coixí, crea un arc a la columna lumbar, de la vertebre L1 a L3. Tornant a la nostra imatge, és com si la gent que aguanta les cordes s'hagués tornat més forta, i les cordes fossin més llargues.
El diafragma i el seu tendó central també contribueixen al control postural del tronc humà [12]. En la svastikasana per fer Pranayama assegut, així com també en Baddhakonasana, el diafragma actua com a suport postural per a la posició asseguda. És com si la gent de la part posterior estiguessin empenyent encara les cordes. Els practicants més avançats poden experimentar una acció similar també en postures cap enrere, com ara Dhanurasana.
Pranayama com un mètode terapèutic.
En Pranayama, es posa l'accent en alentir i controlar el ritme i la duració de la respiració, sobretot de l'aspiració. Sovint el Sr. Iyengar recalca “Durant l'aspiració, l'aire no ha ser empès sinó alliberat” [13]. Els terapeutes de salut fa temps que han reconegut la importància d'alentir la respiració i de centrar-se en l'aspiració, sobretot pels pacients amb asma i emfisemes, que sovint tenen una respiració difícil a causa de la gran quantitat d'aire que queda atrapat en els seus pulmons.
Seria molt beneficiós per la gent amb malalties pulmonars que els seus terapeutes afegissin elements de Pranayama i de relaxació segons el mètode Iyengar. L'aproximació actual de la rehabilitació cardiopulmonar de la COPD es centra sobretot en millorar la resistència general cardiovascular, l'entrenament de la força i l'ús d'aparells respiratoris. La instrucció de la pràctica de respiració en si és realment molt petita [14].
Amb pacients en malaltia aguda, els terapeutes fan servir tècniques de neteja de les vies d'aire, com ara drenatge postural i tos. Novament, les tècniques de respiració actives són utilitzades rarament o se'ls dona una importància secundària.
Cal expandir i millor els mètodes per ensenyar respiració activa a la gent amb problemes respiratoris aguts o crònics. L'aplicació d'àssanes de ioga i tècniques de Pranayama a l'entrament de la respiració els ajudarà, en expandir la limitada mobilitat de la regió toràcica, alleugerint la tensió dels músculs i tendons (en particular el tendó central del diafragma), i millorant la seva funció pulmonar.
Dalia Zwick és fisioterapeuta i practicant veterana practicant de ioga Iyengar; ha treballat amb la professora sènior Mary Dunn en integrar ioga i rehabilitació en persones físicament dèbils, de mala posició, amb problemes de respiració i paràlisi resultat d'esclerosi múltiple, paràlisi cerebral, lesions de la medul·la espinal o retards de desenvolupament. Brooke Myers, que té el títol de ioga Iyengar de Intermediate Junior III, de Nova York, ha revisat l'article, i Richard Jones l'ha editat. Traducció: David Lloret
Referències bibliogràfiques
- Barnes PM, Bloom B. Complementary and alternative medicine use among adults and children: United States, 2007. Hyattsville, MD: National Center for Health Statistics, Division of Health Interview Statistics. National Health Statistics Reports, Number 13, December 10, 2008. Available at: http://www.cdc.gov/nchs/data/nhsr/nhsr012.pdf.
- Pomidori L, Campigotto F, Amatya TM, Bernardi L, Cogo A. Efficacy and tolerability of yoga breathing in patients with chronic obstructive pulmonary disease: a pilot study. J Cardiopulm Rehabil Prev 2009;29:133–7.
- Donesky-Cuenco D, Nguyen HQ, Paul S, Carrieri-Kohlman V. Yoga therapy decreases dyspnea-related distress and improves functional performance in people with chronic obstructive pulmonary disease: a pilot study. J Altern Complement Med 2009;15:225–34.
- Iyengar B.K.S. Prana and pranayama. Yoga Rahasya 2009:232.
- Iyengar BKS. Light on Pranayama. New York: Crossroad Publishing Co., 2000.
- Kendall FP, McCreary EK, Provance PG. Muscle Testing and Function. 4th ed. Philadelphia: Lippincott, Williams & Wilkins, 1993.
- Starr JA. Pulmonary system. In: Myers RS, ed. Saunders Manual of Physical Therapy Practice. Philadelphia: Saunders, 1995:253–312.
- Alvarez SE, Peterson M, Lunsford BR. Respiratory treatment of the adult patient with spinal cord injury. Phys Ther 1981;61:1737–45.
- Reid WD, Dechman D. Considerations when testing and training the respiratory muscles. Phys The 1995;75:971–82.
- Cluzel P, Similowski T, Chartrand-Lefebvre C, et al. Diaphragm and chest wall: assessment of the inspiratory pump with MR imaging–preliminary observations. Radiology 2000;215:574–83.
- Finucane KE, Panizza JA, Singh B. Efficiency of the normal human diaphragm with hyperinflation. J Appl Physiol 2005;99:1402–11.
- Hodges PW, Butler JE, McKenzie DK, Gandevia SC. Contraction of the human diaphragm during rapid postural adjustments. J Physiol 1997;505(pt 2):539–48.
- Iyengar, Yogacarya B.K.S. Astadala
Yogamala 8:38. - Moffat M, Frownfelter D, eds. Cardiovascular/Pulmonary Essentials: Applying the Preferred Physical Therapist Practice Patterns. Thorofare, NJ: SLACK, Inc., 2007.
Photo of B.K.S. Iyengar by Chandru Melwani